El manantial de la doncella, Ingmar Bergman

(Atenció: article amb molts spoliers !)

La pel·lícula és, com dir-ho, acceptable, si bé havent vist fa poc Fresas Salvajes no m’ha quedat el mateix bon gust de boca. L’argument utilitzat està més explotat potser que el de Fresas (almenys ara, potser no en aquella època): si em permeteu fer una caricatura del film, ve a ser una mica com el compte de la caparutxeta vermella versionat en pel·lícula i canviant el llop per una colla de furtius del bosc i la cistella de fruits per unes espelmes per l’església. El final de la caparutxeta el sabem tots, i aquí no podia ser menys si bé abans la noia es violada. De la mateixa manera que el llop no se’n surt de menjar-se a l’àvia, en el film tampoc se’n surt amb els pares de la noia, els quals no dubten en venjar la mort de la seva única i estimada filla i maten als assassins.

No li falta a la història un embolcall de religiositat, que culmina quan el pare, després de cometre els assassinats demana perdó a Déu i jura construir un església de pedra (totes les del poble eren de fusta) en el lloc on van violar i assassinar la seva filla. Tot això després que es produeixi el miracle, que no desvelaré aquí, però suposo que ja us ho imagineu tenint en compte el títol de la pel·lícula.

12/12/2005

Fresas Salvajes, Ingmar Bergman

Gran pel·lícula. Me la va recomanar una cinèfila de Madrid, i li agraeixo, gràcies Ana. Tenia pensat veure-la en DVD, però l’oferta d’aquest tipus de pel·lícules a les videoteques no és per tirar coets i els dies anaven passant. La casualitat va voler que m’enterés que feien un cicle de pelis de’n Bergman al Méliès de Barcelona.

D’entrada el que recordo més és el clima de relaxament i “assossego” que inspira la pel·lícula: la cadència de les escenes, la veu del protagonista, el joc de contrastos de llum, etc. Agraeixo aquesta pel·lícula per treure’m l’espina molt personal que tenia; havia arribat a pensar que cap pel·lícula en blanc i negre del anys 50-60 no m’arribaria a agradar mai tant com algunes que he vist en color i més modernes/contemporànies.

Quan a l’argument, tracta d’un home al voltant dels vuitanta anys que li atorguen un premi per la seva carrera professional com a doctor. La història es desenvolupa en el període comprés entre el dia de la celebració i uns dies abans de recollir el premi, si bé entremig s’hi intercalen escenes dels records que li venen a la memòria de l’ancià de la seva infantesa i joventut.

Com a temes de fons i de caire transcendental trobem el tema de la por a la mort i la gènesis de l’evolució del caràcter d’una persona. Quan a la mort, l’ancià té malsons on es somia a sí mateix veient com estant viu es veu dintre d’un ataút. Pels qui els agradi anar més enllà de les imatges es podria pensar que és una metàfora de la sensació, que algú haurà experimentat en algun moment de la seva vida, que tot i estar viu és com si a la seva vida li faltés vida.

Quan a la gestació del caràcter a través de les escenes de la joventut i infantesa es veu com l’ancià era una persona amable, atenta, dòcil, comprensiva, generosa, etc. A mesura dels desenganys que té a la vida (per exemple, la noia de la que estava enamorat es casa amb el seu germà) decideix tancar-se en sí mateix i es converteix mica en mica en una persona aparentment egoista, brusca, malhumorada, meticulosa, estricta, etc.

Les dues idees, la mort i el gestació del seu caràcter/comportament convergeixen quan l’ancià fa balanç de la seva vida i s’adona de tot el que ha anat negant en el seu camí cap a la mort.

Una noieta jove li diu a l’ancià que ell ho deu saber tot de la vida, perquè és un savi i doctor, però l’ancià sap que realment no sap gran cosa de la vida. En els seus últims dies es veu una voluntat de tornar a ser el que va ser d’infant.

Xapó. Una peli de les que deixa empremta en el cor.

12/12/2005

El SABOR de la SANDÍA, Tsai Ming-liang

(Atenció: conté algun spolier)

Certament, no una de les pelis més rares que he vist però sí, a priori, més incoherents. Vull dir, amb una sèrie de fets, escenes, trama que aparentment són bastant incoherents, però suposo que el director hi deu veure algun punt en comú. La història és de per sí lenta, com ho sol ser el cinema oriental. En tota la peli potser diuen 30 frases. Descriure de què va la pel·lícula és fa per aquest motiu un pel complicat. A grans trets podríem dir que va d’una història d’amor entre un noi, actor de pelis porno, i una noi, en mig d’una ciutat assetjada per la sequia. El fil conductor de la història és l’aigua, l’impuls per saciar la set, la síndria, símbol de frescor, aigua i sexe.

Sense pudor ni vergonyes, només començar surt una escena d’una noia al llit amb una síndria gegant entre les cames i el protagonista, Lee Kang-Sheng, amb una gana i set tremenda de síndria es disposa a menjar-la sense concessions.

He trobat interessants algunes escenes del "dia a dia" que el director no es talla gens en mostrar per pantalla. També mostra la part més còmica o “que no s’explica” d’algunes situacions, com per exemple, l’escena on es filma una peli eròtica i l’actriu de tant fer servir una ampolla de plàstic li queda el tap a dintre.

També té tocs de gran duresa i crítica, sense embuts. La més destacada és la peripècia d’uns “arreplegats” que fan pelis porno/eròtiques domèstiques. L’actriu està completament inconscient, inclús podria estar morta (de fet no queda clar al film) i tot i així la utilitzen cruelment per rodar la pel·lícula. Suposo que quan ha passat a l’escena no serà perquè el director té molta imaginació, i intueixo que també ha passat en la pel·lícula de la vida.

Aquesta escena culmina amb una imatge que haurà quedat gravada a la ment de molts espectadors, i enllaça amb la història d’amor “complicada”. Si l’inici de la peli és apoteòsic amb la menjada de síndria no us podeu perdre el final.

12/12/2005