Arrebato

dissabte, de maig 06, 2006

“Manderlay”, Lars von Trier


Com ja em temia, Manderlay no és una pel·lícula fàcil, i no vaig sortir del cine indiferent. De la mà del mestre Lars von Trier la peli et submergeix en tota la problemàtica de l’esclavitud, en concret, dels negres d’Amèrica.

L’argument es pot resumir, de manera molt simplificada i simple, en una noia, la Grace, filla d’un gàngster poderós i ric que decideix quedar-se en un poble, Manderlay, dominat encara per l’esclavitud. Per mitjà dels guardaespatlles i un advocat del seu pare la Grace instaura unes noves regles en la població. Mica en mica se’n va adonant que fer de governadora no és gens fàcil, tot i que tingui bones intencions per abolir l’esclavitud. La gràcia de la pel·lícula és que et transporta d’una manera bastant natural en una gran varietat de problemes resultat de l’opressió a la que han estat sotmesos els esclaus.

M’ha agradat la idea que en societats que han perdurat durant anys hi ha un cert equilibri establert. Quan es realitza algun canvi en aquest ecosistema les conseqüències poden ser desastroses. En la pel·lícula els habitants decideixen talar arbres d’un bosc proper, conegut com el jardí de la Mum per tal de restaurar les cases. Si bé a priori semblava una bona acció es torna en contra a l’arribar l’anual tempesta de pols, que no pot ser deturada pel bosc i arrasa la plantació de cotó.

Interessant també la idea de tipificar el caràcter de les persones en 7 categories (hi ha algun llibre que en parla).
En un cert punt de la peli m’ha vingut a la ment un símil: la invasió a Iraq per part dels EEUU. Els fets són els mateixos: entrar en un poblat i instaurar un ordre a la força (suposadament millor per l’invasor). La pregunta de si la fi justifica els mitjans té tot el sentit. A Manderlay la Grace vol instaurar el concepte de la democràcia i la llibertat, respaldada per les metralletes dels seus gàngsters.
Quan a l’escenari dir que és molt semblant al de Dogville. Tot i haver un escàs decorat basat en línies en blanc al terra que delimiten el poble vaig quedar sorprès a l’acabar la peli de la llista infinita de gent que havia intervingut.
Per mi un peli fantàstica que et fa empassar la “osadia”, que molts hem tingut algun cop, de voler arreglar els problemes del món amb quatre simples consells de cafè de diumenge tarda.

02/03/2006