La señora del General, Teatre Cincomonos

Una obra interessant, tot i que la història que explica tinc la sensació que ha estat bastant concorreguda darrerament. Tracta d’una dona que degut a circumstàncies de la vida es veu abocada a portar una vida més dedicada a les aparences que al que realment li agradaria fer. Concretament, aconsegueix “engatuçar” a un coronel, a qui poc després del casament l’ascendeixen a general. Tant ell com ella en surten aparentment beneficiats d’ajuntar-se. A ell l’acusaven de ser homosexual i amb el casament dissipa els rumors socials. A ella sempre li havien inculcat els pares que havia d’aconseguir alguna cosa “gran” i això la fa sentir que ha complert amb els pares.

En les reflexions que fa la dona ja sent gran (multiplicada per tres ja que hi ha tres actrius que van interpretant la dona i altres papers indistintament, difícil a vegades de seguir) s’adona que no ha estat feliç i que tota la vida s’ha dedicat a amagar els seus sentiments i donar “canxa” a les seves ànsies de poder i ambició. Em va agradar una frase que van dir del poder: que és una autopista molt ampla, amb un peatge difícil de pagar i una tempesta apunt d’esclatar.

Dic que la història ja està una mica esgotada perquè per exemple, a la recent estrenada Match Point, també es tracta de la felicitat suposada de les famílies riques i benestants. Potser donada la classe emergent de nous rics es fa més necessari abordar aquest tema. O potser les classes no tant benestants els tranquil·litza saber que “los ricos también lloran”.

Com a concessions que fa l’obra esmentar que la pluma amb la que suposadament la dona escrivia una carta no tenia tinta (estava a primera fila), i que les suposades fotografies de la família de la dona no eren altra cosa que retalls de revistes i alguna altra postal d’algun treballador del teatre. En algun punt de l’obra se’m va fer difícil creurem el dramatisme veient com l’actriu parlava de la família tenint a les mans una postal del “Tower Bridge” de Londres.

Bartleby, Ever Blanchet

Una obra muy interesante, especialmente en estos tiempos en que la inercia de la sociedad, del mundo laboral parece que nos arrastra a todos hacia el mismo camino. Bartleby, con su frase peculiar "preferiria no fer-ho" viene a expresar que no está de acuerdo con muchos modelos y patrones de la vida moderna y su rechazo lo manifiesta de manera pasiva, al estilo Gandhi, lo cual provoca ira y rabia entre los colegas de su trabajo. Los actores y músico (hay un pianista) geniales; me ha gustado en especial el que hace de "Turkei", creo que se llama David Verdaguer, que demostró poseer un amplio registro de papeles. Bravo a todos.

El teatro Versus también puso su granito de arena: hay gradas a banda y banda del escenario, con lo que aparte de ver a los actores también se pueden ver las caras que vamos poniendo el público.