Fresas Salvajes, Ingmar Bergman

Gran pel·lícula. Me la va recomanar una cinèfila de Madrid, i li agraeixo, gràcies Ana. Tenia pensat veure-la en DVD, però l’oferta d’aquest tipus de pel·lícules a les videoteques no és per tirar coets i els dies anaven passant. La casualitat va voler que m’enterés que feien un cicle de pelis de’n Bergman al Méliès de Barcelona.

D’entrada el que recordo més és el clima de relaxament i “assossego” que inspira la pel·lícula: la cadència de les escenes, la veu del protagonista, el joc de contrastos de llum, etc. Agraeixo aquesta pel·lícula per treure’m l’espina molt personal que tenia; havia arribat a pensar que cap pel·lícula en blanc i negre del anys 50-60 no m’arribaria a agradar mai tant com algunes que he vist en color i més modernes/contemporànies.

Quan a l’argument, tracta d’un home al voltant dels vuitanta anys que li atorguen un premi per la seva carrera professional com a doctor. La història es desenvolupa en el període comprés entre el dia de la celebració i uns dies abans de recollir el premi, si bé entremig s’hi intercalen escenes dels records que li venen a la memòria de l’ancià de la seva infantesa i joventut.

Com a temes de fons i de caire transcendental trobem el tema de la por a la mort i la gènesis de l’evolució del caràcter d’una persona. Quan a la mort, l’ancià té malsons on es somia a sí mateix veient com estant viu es veu dintre d’un ataút. Pels qui els agradi anar més enllà de les imatges es podria pensar que és una metàfora de la sensació, que algú haurà experimentat en algun moment de la seva vida, que tot i estar viu és com si a la seva vida li faltés vida.

Quan a la gestació del caràcter a través de les escenes de la joventut i infantesa es veu com l’ancià era una persona amable, atenta, dòcil, comprensiva, generosa, etc. A mesura dels desenganys que té a la vida (per exemple, la noia de la que estava enamorat es casa amb el seu germà) decideix tancar-se en sí mateix i es converteix mica en mica en una persona aparentment egoista, brusca, malhumorada, meticulosa, estricta, etc.

Les dues idees, la mort i el gestació del seu caràcter/comportament convergeixen quan l’ancià fa balanç de la seva vida i s’adona de tot el que ha anat negant en el seu camí cap a la mort.

Una noieta jove li diu a l’ancià que ell ho deu saber tot de la vida, perquè és un savi i doctor, però l’ancià sap que realment no sap gran cosa de la vida. En els seus últims dies es veu una voluntat de tornar a ser el que va ser d’infant.

Xapó. Una peli de les que deixa empremta en el cor.

12/12/2005