“Munich”, Steven Spielberg

(Atenció conté spoilers)

Gran pel·lícula. Potser és perquè a les conclusions que arriba, o creus que arriba, les comparteixo.

L’escena té el centre a Munich, a les Olimpíades del 1972, on segresten i posteriorment maten a varis atletes israelians. La pel·lícula se centra en les conseqüències d’aquest atemptat. La ministra d’Israel organitza una missió, encapçalada per en Eric Bana (Avner) per tal de matar els 9 “peixos gordos” dels palestins. Un argument ben simple així d’entrada, però una interpretació fantàstica dels actors, que ens mostren la progressiva evolució de la seva visió en vers del conflicte.

M’ha fet pensar força en el conflicte, més vigent que mai, entre israelians i palestins, i en general entre, dit burdament, “moros i cristians”. Amb fets com els dels darrers dies (caricatures de Mahoma i allaus d’atemptats) se’t posen els pels de punta i tens dubtes de si realment algun dia aconseguirem viure en pau.

Pensava que reconeixeria algun passatge de Munich, però realment hi ha poques escenes a Munich ja que els assassins (o soldats de guerra, que sona millor) es desplacen a Londres, Líbia, Paris, etc. per dur a terme el pla.

Quan van encendre els llums el públic estava en general bastant cumpungit i fet caldo.

Em va agradar l’escena final: un cop en Avner (protagonista) acaba la missió decideix allunyar-se d’aquest món de violència i neguit i es reuneix a Nova York amb la seva dona i filla (nascuda recentment). Té un cita amb el seu ex-jefe. Aquest el vol convèncer de que torni, dient-li que ha fet un bé pel país. En Avner li diu que res del que ha fet té sentit, i que només desencadenarà una altra espiral d’assassinats. Abans de que el ex-jefe se’n torni a Israel en Avner el vol convidar a dinar seguint les costums israelites, però ell no accepta. Ja no és dels seus.

05/02/2006

“La apoteosis necia”, El Cansancio

“La apoteosis necia” és el títol del monòleg del simpàtic i graciós “El Cansancio”, un monologuista d’uns trenta anys, d’ulleres de pasta sense vidres que va fer riure al públic del Teatreneu fins a la sacietat, fins al punt de tenir els músculs de la cara cansats de tant riure.

El monòleg va d’un recorregut per la seva vida (tot i que ell ho digués mai saps si el que diuen és seu o s’ho inventen). Comença explicant que a casa seva no es parlava: ni els problemes ni les inquietuds es parlaven, res. Tant la seva mare com el seu pare estaven “desquiciados” un de l’altre. En aquest context ell es comença a educar amb la tele. Amb un humor intel•ligent (i fins un punt, amb una visió una mica desconfiada i atrevida de tot) acaba fent un repàs de tota la perversió i desequilibris amagats darrera dels personatges més enigmàtics de la infància dels que ara són “trentanyers”. Seria absurd intentar reproduir les gràcies que va dir, perquè no ho aconseguiria. És per veure-ho de la mà del mestre. Només per fer boca, repassa al mític i pervertit Don Pin Pon, al gegantí i nuu Espinete (que només es posa el xandall per anar a córrer), al desequilibrat i bulimià “Monstruo Comegalletas”, i a la parelleta “Epi i Blas”, de dubtosa virilitat.

El monòleg continua fent destornillar de riure amb les seves primeres experiències amoroses/sexuals a l’adolescència, les seves primeres feines de treball i les majaderies de la seva iaia i gent de la tercera edat, pels quals els falten tapers i bosses als menús self service de les excursions on van.

Entre descàrrega i descàrrega de discurs destornillant s’hi intercalen cançons cantades pel propi monologuista i acompanyat pel seu fidel guitarrista, el “Lagarto”. Les lletres es mouen entre domèstiques i una profunditat considerable. La veu, que em va recordar a la de Miquel Erentxu, i la gràcia amb la que canta són a tenir en compte. S’hi podria guanyar la vida també.

En fi, una peça distreta i divertida, que provoca un riure incontrolat i que posa en evidència i sobre la taula molts problemes domèstics i preocupants en els que es veu sotmesa la nostra societat.

04/02/2006