“Infiel”, Dir.: Liv Ullman, Guió: Ingmar Bergman, 2000

Després de veure la pel·lícula m’he quedat en un estat que no acabo de saber definir. Podria aproximar-hi amb adjectius com estorat, congelat en el temps, pensatiu, però cap acaba de definir-ne l’estat exacte. La qüestió és que no m’ha deixat indiferent.

Les vivències que es narren són dures, et posis al lloc de qualsevol dels personatges. No voldria estar pas al lloc de cap d’ells.

La pel·lícula és, podríem dir, el monòleg de’n Bergman (l’actor és en Josephson), que narra una història d’un matrimoni esquinçat per històries paral·leles d’infidelitat. A en Bergman, que reposa ja de vell en una casa al costat del mar lluny de la civilització, se li van apareixent virtualment els protagonistes de la història i li expliquen com va passar. És en aquests moments quan es canvia l’escena i es mostra la vida passada dels personatges.

Argument
La Marianne és una dona guapa i atractiva que es dedica al teatre. Està casada amb en Markus, un recorregut i prestigiós director d’orquestra. Junts han tingut a la Isabelle, una nena d’uns 9 anys, roseta i molt maca, imaginativa i especial.

La Marianne i en Markus tenen un amic molt proper, en David. En David, s’autodefineix com un fracassat a la vida, i el lema del que fa bandera, amb recança, és que tot el que toca ho enfonsa.

En David es dedica a fer els decorats de les obres de teatre, concerts, etc. i treballa justament amb en Markus. Aquest dirigeix i en David posa l’escenari. La Marianne sempre ha vist en David com un germà. I l’Isabelle, com un segon pare a qui li pot explicar, al contrari del que és comú, els comptes que ella mateixa s’inventa.

Tal com diu, crec, en Bergmann (Josephson): l’inici, el començament de la infidelitat és imprevisible i inexplicable. Això és el que li passa a la Marianne. Una força estranya l’empeny cap a en David. A partir d’aquest moment tot es complica i assistim a un festival d’emocions intenses, on no és estrany que a un li suin les mans en algun passatge de la pel·lícula. Emocions de tots colors, si bé predominen les de caire negatiu: dolor, ràbia, gelos -inclús retrospectius- venjança, humiliació, pena, compassió, desolació, tristesa, descontrol, i un grapat més.

Recomanat a...
A qui no els importin o faci res aquelles pel·lícules que remouen sentiments. Qui tingui interès per ampliar la visió d’un matrimoni, incloent el fenomen de la infidelitat.

Notes sobre la casa...
En un punt de la pel·lícula no he pogut evitar pensar en l’estil de mobles de la casa on es narra la història. L’habitació, i la casa en general, està folrada de fusta. Hi ha una llibreria pels discos, a sota una estanteria on reposa el tocadiscos, i al costat una altra llibreria/prestatgeria pels CDs. Al costat d’això hi ha una espècie de banc, davant d’una gran finestra amb un vidre quadriculat. Aquest banc invita a asseure’s-hi, recostant l’esquena a la paret, de fusta és clar, i deixar la mirada perduda al mar que s’hi veu, acompanyat pels arbres esculpits pel vent (com diu la Marianne). M’ha encantat aquesta casa i la decoració. La trobo acollidora. Potser no té res a veure amb Ikea, però tenint un estil elegant i tenint la peli un accent suec no he pogut evitar la relació d’idees.

“El millor dels mons”, Quim Monzó

Quan vaig obtenir el llibre pensava que seria una novel·la. En tenia ganes, perquè tot el que havia llegit d’en Quim Monzó eren articles de crítica, i tenia curiositat per veure com escrivia en versió novel·la.

La sorpresa me la vaig emportar al veure que el llibre és en el fons un recull de comptes; això sí, amb un de central, Davant del Rei de Suècia, que com diuen, per si sol podria ser una novel·la (té aproximadament 100 pàgines).

El llibre en general és insòlit i trobo que molt original. Lluny dels escenaris i històries en les que estem acostumats llegir les novel·les, les històries que en el llibre es narren tenen un punt se surrealisme. No obstant un cop llegit el compte m’ha vingut al cap que potser, o millor segur, que algun cas al planeta s’ha donat com el narrat al llibre.

Els contes són diversos; predominen els de caire pessimista, si bé n’hi ha algun més positiu/optimista (p.e. ram de flors).

Paraules que em venen a la ment sobre alguns contes:

Amargós: és el nom del protagonista de la història “Davant del Rei de Suècia”. Com el seu nom suggereix, veu la vida a través d’un prisma d’amargor. Curiós endinsar-s’hi.

Falca: objecte molt necessari a l’estiu per evitar que les portes de l’apartament petin estridentment. La seva necessitat baixa en picat passat l’estiu. El compte m’ha transportat a aquella sensació que he experimentat algun cop, que has de comprar alguna cosa sens falta, com si fos de vida o mort, i passat uns temps, quan finalment no ho vas comprar, ni tant sols te’n recordes.

Bossa del Corte Inglés: utensili mèdic que serveix per transportar apropiadament, segons els metges del conte, un fetus mort a l’hospital d’autòpsies.

Puro, cardú i bombons: recompensa per un treballador d’una agència de viatges que comunica al director que per motiu de cansament plegarà abans de l’hora.

Encendre una cigarreta, fer-li una calada i deixar-la consumir al cendrer és el que més li molesta a la protagonista del conte del seu marit. Provar una mostra insignificant d’un plat i deixar-lo pràcticament intacte és el que li molesta a ell d’ella. Una estranya força d’enuig, narra el conte, els uneix.

Passa’t a fer un cafè: l’acció rutinària de rentar plats a la pica de la cuina, esbandir-los i col·locar-los ritualment al seu lloc pot semblar desalentador. La visita d’un hoste inesperat, que s’invita sota el lema “si no molesto...” fa apreciar al matrimoni protagonista d’aquesta història la joia de rentar plats.

“Por quién doblan las campanas”, Ernest Hemingway

(Títol original: For whom the bell tols, publicada el 1940)

Novel·la que es desenvolupa al voltant d’un personatge, Robert Gordon, estadounidenc, que es trasllada a Espanya amb la missió de fer volar un pont aprop de Navacerrada.

La història s’ambienta en la guerra civil espanyola, i a través de’n Jordan, el lector pot viure el dia a dia d’un guerriller que treballa per l’ideal de la república, i en concret lluita contra el règim feixista.

En Jordan arriba on viuen els guerrillers, refugiats i amagats, en punts estratègics de la muntanya i comença a preparar el pla per fer volar el pont. Però les coses no li resultaran tant fàcils en un grup amb personatges d’un caràcter tant fort i especial com el cas de’n Pablo, cap de la guerrilla, i la seva dona, la Pilar.

A través de les vivències de’n Jordan, i de les que narren els personatges amb els que treballa, m’he fet una idea del món de les guerrilles.

Al llibre hi ha algun passatge on es narren les barbaritats que es van cometre durant el combat/guerra per ambdós bàndols. Un relat, el de la matança de les persones del règim franquista quan els republicans van prendre un poble (no recordo el nom) costa i tot de llegir. No he vist la pel·lícula que s’ha fet del llibre, però suposo que aquesta narració en versió pel·lícula serien imatges difícils de veure.

Recomanat a:
A aquelles persones que tinguin un interès en la guerra civil espanyola, i en especial, el món de les guerrilles. En aquest sentit, el llibre es pot considerar una joia històrica.

Punts fluixos:
L’estil literari. Sí bé la valoració global del llibre és positiva, he trobat alguns passatges del llibre una mica avorrits, tant per l’extensió com per l’estil. Si bé considero que el llibre està ben escrit, no m’ha captivat l’estil d’escriure, en contrast a l’estil que sí em captiva de Francisco Umbral.

Curiositat sobre l’autor
Pels que no hagueu sentit a parlar d’Ernest Hemingway, potser us sonarà perquè va contribuir molt en donar a conèixer a nivell mundial els San Fermines.