“Infiel”, Dir.: Liv Ullman, Guió: Ingmar Bergman, 2000

Després de veure la pel·lícula m’he quedat en un estat que no acabo de saber definir. Podria aproximar-hi amb adjectius com estorat, congelat en el temps, pensatiu, però cap acaba de definir-ne l’estat exacte. La qüestió és que no m’ha deixat indiferent.

Les vivències que es narren són dures, et posis al lloc de qualsevol dels personatges. No voldria estar pas al lloc de cap d’ells.

La pel·lícula és, podríem dir, el monòleg de’n Bergman (l’actor és en Josephson), que narra una història d’un matrimoni esquinçat per històries paral·leles d’infidelitat. A en Bergman, que reposa ja de vell en una casa al costat del mar lluny de la civilització, se li van apareixent virtualment els protagonistes de la història i li expliquen com va passar. És en aquests moments quan es canvia l’escena i es mostra la vida passada dels personatges.

Argument
La Marianne és una dona guapa i atractiva que es dedica al teatre. Està casada amb en Markus, un recorregut i prestigiós director d’orquestra. Junts han tingut a la Isabelle, una nena d’uns 9 anys, roseta i molt maca, imaginativa i especial.

La Marianne i en Markus tenen un amic molt proper, en David. En David, s’autodefineix com un fracassat a la vida, i el lema del que fa bandera, amb recança, és que tot el que toca ho enfonsa.

En David es dedica a fer els decorats de les obres de teatre, concerts, etc. i treballa justament amb en Markus. Aquest dirigeix i en David posa l’escenari. La Marianne sempre ha vist en David com un germà. I l’Isabelle, com un segon pare a qui li pot explicar, al contrari del que és comú, els comptes que ella mateixa s’inventa.

Tal com diu, crec, en Bergmann (Josephson): l’inici, el començament de la infidelitat és imprevisible i inexplicable. Això és el que li passa a la Marianne. Una força estranya l’empeny cap a en David. A partir d’aquest moment tot es complica i assistim a un festival d’emocions intenses, on no és estrany que a un li suin les mans en algun passatge de la pel·lícula. Emocions de tots colors, si bé predominen les de caire negatiu: dolor, ràbia, gelos -inclús retrospectius- venjança, humiliació, pena, compassió, desolació, tristesa, descontrol, i un grapat més.

Recomanat a...
A qui no els importin o faci res aquelles pel·lícules que remouen sentiments. Qui tingui interès per ampliar la visió d’un matrimoni, incloent el fenomen de la infidelitat.

Notes sobre la casa...
En un punt de la pel·lícula no he pogut evitar pensar en l’estil de mobles de la casa on es narra la història. L’habitació, i la casa en general, està folrada de fusta. Hi ha una llibreria pels discos, a sota una estanteria on reposa el tocadiscos, i al costat una altra llibreria/prestatgeria pels CDs. Al costat d’això hi ha una espècie de banc, davant d’una gran finestra amb un vidre quadriculat. Aquest banc invita a asseure’s-hi, recostant l’esquena a la paret, de fusta és clar, i deixar la mirada perduda al mar que s’hi veu, acompanyat pels arbres esculpits pel vent (com diu la Marianne). M’ha encantat aquesta casa i la decoració. La trobo acollidora. Potser no té res a veure amb Ikea, però tenint un estil elegant i tenint la peli un accent suec no he pogut evitar la relació d’idees.