Arrebato

Prova des de Moblog

2010-08-08T15:29:00.001-07:00

Prova de post des de pda amb moblog.

Posted from moBlog – mobile blogging tool for Windows Mobile

Comiat a Iván Zulueta (1943-2009)

2010-01-01T03:04:00.000-08:00

L'any 2009 ha passat factura en la mort de moltes persones conegudes: Michael Jackson, Vicent Ferrer, Patrick Swayze, Corín Tellado, Farrah Fawcett i una llarga llista més. Quan semblava que canviaríem de deseni sense més ensurts, va aparèixer la notícia que ens deixava l'Iván Zulueta, als seus 66 anys.

Iván Zulueta, pels que no hagueu sentit a parlar-ne, era un director de cinema, considerat per molts com un director de culte. Aquest qualificatiu se'l va guanyar amb la pel·lícula "Arrebato". A l'obituari que li dedica la Vanguardia explica la escasetat de diners i l'anarquia en el rodatge va provocar la fugida de varis tècnics de so i que va calguer redoblar tota la pel·lícula una vegada finalitzada.

Zulueta també en va fer una altra anomenada "Un, dos, tres, escondite inglés". També va fer curtmetratges (King Kon, Masaje, etc.) i cartells (p.e. entre tinieblas). Una blog interesant per saber més és: http://kartelartean.blogspot.com/2009/10/ivan-zulueta.html

Personalment, vaig descrobrir a en Zulueta amb la pel·licula "Arrebato". Feien un cicle de cinema a Barcelona i la van emetre al Cinema Melies. La pel·lícula em va impactar molt. Em va agradar l'estètica i la originalitat. Sempre he recordat aquesta pel·lícula, i de fet, aquesta bloc porta el nom en honor a aquesta pel·lícula.

Ahir em va entristir que es morís aquest director. No he sabut exactament de què va morir, però diuen que portava anys amb una salut molt delicada.

Els nois història, Josep Maria Pou

2009-11-13T15:43:00.000-08:00

Una obra genial. M'ha encantat la interpretació de tots els actors i actriu, però en especial la del Josep Maria Pou, quin mestre !

En Pou representa un professor (Hector), amb uns mètodes anacrònics pel parer del director de l'escola, més preocupat perquè els seus estudiants entrin a Oxford que per donar-los una bona educació. Entre el mètodes de'n Héctor m'ha agradat el de què uns alumnes representen una escena d'una pel·lícula i ell ha d'adivinar la pel·lícula. La cosa s'anima quan entra a l'escola un professor jove amb un mètode completament diferent, orientat a preparar els alumnes per entrar a Oxford.

M'ha agradat una reflexió que fa en Héctor, del sentiment tant màgic de quan llegeixes un passatge d'un llibre i de sobte et ve un pensament: allò que has llegit creies que era un tresor que només coneixies tu. Et sorprèn que una persona extranya, l'escriptor, hagi tingut el mateix pensament, a vegades dècades enrera o quan l'autor ja està mort, i no obstant, la proximitat amb l'autor, com si del llibre sortís una mà que t'atrapa. Aquesta és la màgia de llegir.

Qui no l'hagi vist encara us la recomano. Ara, espavileu que s'acaba ! Jo vaig perdre l'oportunitat de veure'ls a Barcelona i per sort els he pogut pescar per rodalies. Gràcies Josep per voltar per Catalunya i permetre que gaudir del vostre art.

El món groc, Albert Espinosa

2009-10-02T23:05:00.000-07:00

Llibre que explica la sabiduría apresa de l'Albert Espinosa, després de molts anys de combatre un càncer des de petit. Un compendi de 23 consells és el que podreu trobar en aquest fantàstic llibre. Tots tenen el seu què, però si n'hagués de triar un seria el que bateja com "Les pèrdues són positives". En resum, explica que cal saber entomar les pèrdues, i veure-li el cantó positiu quan passen. Ell explica que degut a la malaltia li van haver d'inputar una cama. El seu metge li va recomanar que fes una festa de comiat a la cama amb persones properes a ella; i així ho va fer, va convidar un amic el gos del qual li havia mossegat la cama quan tenia 10 anys, una noia amb la que havia fet peuets, etc. Explica que va perdre una cama, però va guanyar una experiència preciosa amb les persones amb les que va fer la festa.

Pels que no us vingui a la ment qui és l'Albert potser us ajuda saber que és el director de la película "Cuarta planta" (la que narra la vida d'uns nens que tot i tenir càncer no els impedeix divertir-se a l'hospital).

Un concepte que introduix l'Albert és el concepte de "groc", definit per ell com una persona especial a la teva vida, una persona que està entre un amic i un amor, del qual no cal veure'l gaire sovint o mantenir-hi contacte. Són aquelles persones que passen per la teva vida, sintonitzes 100% i malgrat que no hi mantinguis contacte tens la sensació que sempre estan aprop teu. He trobat una web d'una noia que penja fotos dels moments de la seva vida "grocs", és molt interessant:

http://picasaweb.google.com/martajunyentprat/Moments#

A cercar els nostres grocs ! (per cert, només n'hi ha 23 per persona)

Rebelión en la granja, George Orwell

2009-10-02T14:07:00.000-07:00

Sí, és un clàssic, però fins fa poc no va fer cap aquest llibre a les meves mans. Llibre entretingut i que aconsegueix fer-te sentir emocions a través dels animals de la granja. Dels que heu llegit el llibre, qui no ha sentit llàstima pel cavall forçut i generós "Boxer" ?

Com probablement sabreu la història del que passa a la granja és una crítica de la corrupció del sistema soviètic en temps d'Stalin; de com, per mitjà de certs "trucs" i "recursos" es pot portar tota una granja d'animals enganyats (i contents).

M'ha agradat la importància que pren la memòria en la història a la granja; molts dels animals no en tenen gaire. A mesura que evoluciona el nou règim (controlat pels porcs, els animals més llestos de la granja) les normes amb les que va néixer el règim es van modificant fins a l'absurd. No obstant, en Squealer, amb les seves tàctiques dialèctiques farà creure als animals que realment les noves normes són les de fa anys. Ja ho diuen, els pobles que perden la memòria estant condemnats a desaparèixer.

Hacia el amanecer (Hurry down sunshine), Michael Greenberg

2009-06-20T14:03:00.000-07:00

El 18 de març de 2009 vaig llegir la contra del diari "La Vanguardia". Entrevistaven a Michael Greenberg i tot girava al voltan del llibre que acabava de publicar recentment, on explica la seva aventura/experiència/calvari amb un fet aterrador: d'un dia per l'altre la seva filla de 15 anys es va tornar boja.

Moltes vegades quan acabo de llegir les entrevistes de la contra m'agafen ganes de comprar el llibre al que es fa menció (els entrevistadors tenen un do especial perquè et passi això), però rarament ho acabo fent. Aquest cop, però, el vaig comprar i, el més important, llegir.

És un llibre que no deixa indeferent. El que sigueu molt empàtics, patireu, perquè us posareu a la pell del pare. El llibre està molt bé perquè narra l'experiència des de molt aprop, la viscuda pel pare. A la seva filla, Sally, li diagnostiquen transtorn bipolar.

També és un exemple de coratge i força per superar la situació. Tenacitat i fe són claus per superar aquest trangol per la família.

Una definició que es comenta al llibre i m'ha agradat molt:

<...>

"Separarse de la razón con la firme convicción de que uno la está siguiendo", reza una definición de locura en una enciclopedia del siglo XVIII.

<...>

Vuitanta-sis contes, Quim Monzó

2008-11-08T09:04:00.000-08:00

Genial. Aquest llibre, el qual recull de contes que ha anat publicant en Quim Monzó en diversos llibres, no té desperdici. Cada conte és un món, completament diferent a l'anterior conte i inèdit. Es d'admirar (bé, en part, per això és tant bon escriptor) de la imaginació de'n Monzó.
N'hi ha un que el protagonista no pot sortir de casa seva, i sempre queda confinat al rebedor. Quan obre la porta del carrer en comptes de sortir al replà torna al rebedor.
Hi ha uns quants contes que són dels clàssics però amb un final o matís made in Monzó. Per exemple, el de la ventafocs, o el princep i el gripau. Un de molt interessant, i més ara que ha guanyat l'Obama, és del Robinhood. Roba al rics per donar-ho al pobres, però el final de'n Monzó és força diferent del clàssic.
I així fins a 86 contes. Deu ni do.

Tinc 20 gigues en películes !

2008-09-28T03:23:00.000-07:00

Avui mentre em canviava en un vesturari d'unes instal·lacions esportives he sentit una conversa entre dos coneguts (amics ??) que m'ha fet ser conscient d'un fet que crec està passant molt aquests temps. La conversa ha anat així, més o menys:

<...> Paco: El otro dia un amigo me pasó 20 Gigas de películas, buaahh !, eso no sé ni donde meterlo...
amic: ah, y qué ? són buenas ? són estrenos ?

Paco: hay una de eso de las Galaxias, sabes de eso de la serie de Galaxias ? El otro día vi que esta serie te cuesta 50 euros. Me lo ha grabado en un disco duro de esos multimedia; ahí tengo una 300.000 pelas en películas ! amic: Bueno Paco, me voy que tengo prisa <...>

Me quedat amb les ganes de preguntar-li al Paco quantes d'aquestes películes ha vist ja.

El mundo según Garp, John Irving

2008-08-22T12:08:00.000-07:00

Excel·lent novela. Tot i que el llibre es força gruixut, aproximadament unes 500 pàgines, conseguix mantenir un nivell d'atenció força elevat. Només hi ha hagut un punt, potser un terç abans del final, on he tingut la sensació que l'escriptor s'enrotllava un pel massa, però cap al final del llibre m'ha tornat a enganxar.
El jove Garp, i els personatges estrambòtics que l'envolten, com la Roberta Muldon, el ex-jugador lateral del Eagles convertit a dona, la seva pròpia mare Jenny et fan passar una bona estona.

En algun punt de la novela he tingut la sensació d'entrar en una espiral d'analogies: en Garp vol ser escriptor; dintre de la novela es va narrant com va treient llibres, alguns d'ells amb molta similitud amb els del propi autor del llibre, en John Irving. En Garp escriu "el mundo segun Besenhaver" y explica que li costa imaginar novel·les en estat pur, és a dir, que no posi fet o vivències de la seva pròpia experiència.

He trobat molt interessant la introducció, escrita pel propi autor, on opina que hauria de ser poc rellevant per un adult si la novela és o no és autobiogràfica, si la novel·la és bona.

En Garp és un personatge molt particular i autèntic, de l'estil de'n Wilt de'n Tom Sharpe i el genial personatge "Ignatius" de'n J. Kennedy Toole.

Ascensió a l'Aneto

2008-03-21T13:30:00.000-07:00

El cap de setmana del 15-16 de març vaig aconseguir fer el cim de l'Aneto (3.404m) per segon cop. El primer cop el vaig fer per la canal d'Estasen. Aquest cop per la ruta clàssica: sortint del refugi de la Renclusa, arribant al Portillon, fent un tros del glaciar de l'Aneto i superant en l'últim tram el pas de Mahoma (el que es veu a la foto). Al glaciar de l'Aneto no vam veure cap esquerda; estava colgat de neu. No obstant, a la baixada ens vam encordar 4 persones per si de cas. El pas de Mahoma se m'havia oblidat del primer cop. No recordava que realment cal fer uns 7-8 passos "delicats" abans d'arribar al cim. L'esforç per arribar va ser considerable. Sort de l'Oriol que m'animava i em deia: "és tot de coco". No ho negaré, però l'estat de forma també hi juga un factor important. Sigui com sigui, crec que va valdre molt la pena. La tornada als cotxes se'm va fer molt pesada. En total van ser unes 11 hores d'excursió, amb una maleta que pesava més de l'habitual: portava una corda de 30 metres, que ens va permetre encordar-nos, juntament amb la que portava un company, al pas de Mahoma.

Si voleu veure més fotos de la sortida feu click aquí.

Com sardines a Renfe

2007-11-08T09:18:00.000-08:00

Com sardines: aquest és l'eslogan que millor representava la situació aquest matí en un dels trens de la línia que ve de Manresa/Terrassa i va a Barcelona. A Barberà del Vallès pràcticament ja no hi cabia ningú més. A Cerdanyola he vist gent, que resignada, s'ha quedat a l'andana esperant el següent. A dintre el tren, un estrany silenci. Un silenci de la gent resignada a patir el mateix dia si, dia no. Aquest línia en teoria no s'hauria de veure afectada per les obres de l'AVE, però de facto, sí s'hi veu, sigui per l'AVE o per altres motius. Quina paciència que tenim els usuaris !

Fa poc una persona de Córdoba va fer un comentari arran de l'AVE: ah, tenéis problemas en rodalias por el AVE ? Sí, i més que per rodalies. Fa més molts anys que agafo el tren de renfe i quan no és una cosa és l'altra. No parlem ja de poder gaudir del luxe d'agafar seient per seure, una cosa, certament, que crec que seria molt sensata esperar després de pagar, dia a dia, el bitllet de tren.

La incidència d'avui sembla ser perquè un tren dels que havia de passar no ha passat, i l'aglomeració de gent a l'andana en aquests casos és tal que surten els problemes. Idees per millorar-ho: perquè no posen trens amb més vagons ? o trens amb doble pis ?

Crec que ens mereixem un servei millor del que estem rebent, i espero que algun dia sigui així.

Excursió al Carlit, França

2007-09-30T13:33:00.000-07:00

El cap de setmana del 22-23 de septembre 07 he estat d'excursió al Carlit, una preciosa muntanya d'uns 2921 metres. Està a França, si bé molt aprop de Catalunya. Des de Puigcerdà es passa per Bourg-Madam i d'aquí hi ha una mitja horeta fins al refugi des d'on vam sortir (Refugi de les Boulosses), aprop del poble Mont-Louis.

El paissatge és precios, està ple de bonics llacs i des del cim hi ha molt bones vistes, si bé nosaltres vam fer cim plovent i no les vam poder gaudir tant.

El diumenge la idea era fer el cim Pèric, però donat que estava enboirat i pluvisquejava uns quants vam optar per relaxar-nos ens uns banys termals naturals que hi ha per la zona. L'experiència va ser fantàstica.

Si voleu veure algunes fotos més de la sortida feu click aquí.

“La Biblia de Neón” (The Neon Bible), John Kennedy Tool,1989

2007-09-29T22:24:00.000-07:00

Argument
La història va d’un nen, en David, que narra el més rellevant de les seves vivències des que tenia 3 anys fins a l’edat actual, aproximadament 19, quan viatja en un tren i s’allunya del seu poble, situat en un pujol i amb una forta influència de l’església, i en concret, del predicador.
En David viu amb la seva mare i pare, una família humil i allistats com a feligresos a l’església fins que no tenen prou diners per pagar la quota.
Quan en David té aproximadament 3 anys apareix la tia de la seva mare a casa i s’hi instal·la. Es tracta de la tieta Mae, un personatge amb qui estableix una forta relació amb en David. La tieta Mae havia treballat com a cantant durant la seva vida, i cansada i desenganyada del món de l’espectacle s’adreça a casa de la seva germana per viure en pau. No causarà indiferència al poble. El seu pentinat, manera de vestir i actitud causarà impacte al poble.

Després irromp la guerra en la vida del poble i la majoria d’homes se’n van a la guerra, inclòs el seu pare. A partir d’aquí la vida de la seva mare canvia radicalment i condicionarà la vida de la tia Mae i en David.

Opinió
Novel·la amena i entretinguda. Trobo que està ben narrada, en un estil fàcil de llegir. Molta precisió en les frases, però a la vegada sento con si li faltés un punt de lirisme. La sensació que m’ha transmès la lectura és una actitud de resignació del protagonista, en David; tot ho narra amb un to descafeïnat; no hi ha grans alegries ni entusiasme. Les penes són narrades amb un punt de neutralitat. Fins a ben bé el final del llibre tens la sensació de què la història que es narra no té res d’especial, vull dir, que és una vida quotidiana. No sé per què, sembla que esperi que a les novel·les s’han de narrar històries fora del comú, extravagants o excèntriques. Cap al final la cosa canvia un pèl. La paraula “cabrón” m’ha fet sortir de l’estat de passivitat i resignació al que m’havia transportat el llibre.

Sobre l’autor
Aquesta és la primera novel·la, que se sàpiga, de l’escriptor J. K. Toole. La va escriure amb 15 anys, no obstant el llibre no es va publicar fins el 1989, quasi 20 anys després de la seva mort. És sorprenent pensar que un noi de 15 anys pogués escriure una novel·la com aquesta. És per treure’s el barret.
El segon i darrer llibre que va escriure és “La conjura de los necios”, llibre genial sota el meu punt de vista, que va rebre el premi Pulitzer el 1980.

Recomanat a ...
Qui li agradin les novel·les entretingudes.
Qui tingui interès per endinsar-se a la vida d’un poble amb una forta influència per part de la església i del predicador.
Rerafons
A part de la història com a tal, no es pot deixar de mencionar que la novel·la aprofita aquesta història per fer una crítica al comportament de l’església, que sota pretextos de cristiandat i bé de la comunitat actua impunement i de manera manipuladora sobre aquells individus que no compleixen el patró políticament correcte.

“Infiel”, Dir.: Liv Ullman, Guió: Ingmar Bergman, 2000

2007-08-22T14:00:00.000-07:00

Després de veure la pel·lícula m’he quedat en un estat que no acabo de saber definir. Podria aproximar-hi amb adjectius com estorat, congelat en el temps, pensatiu, però cap acaba de definir-ne l’estat exacte. La qüestió és que no m’ha deixat indiferent.

Les vivències que es narren són dures, et posis al lloc de qualsevol dels personatges. No voldria estar pas al lloc de cap d’ells.

La pel·lícula és, podríem dir, el monòleg de’n Bergman (l’actor és en Josephson), que narra una història d’un matrimoni esquinçat per històries paral·leles d’infidelitat. A en Bergman, que reposa ja de vell en una casa al costat del mar lluny de la civilització, se li van apareixent virtualment els protagonistes de la història i li expliquen com va passar. És en aquests moments quan es canvia l’escena i es mostra la vida passada dels personatges.

Argument
La Marianne és una dona guapa i atractiva que es dedica al teatre. Està casada amb en Markus, un recorregut i prestigiós director d’orquestra. Junts han tingut a la Isabelle, una nena d’uns 9 anys, roseta i molt maca, imaginativa i especial.

La Marianne i en Markus tenen un amic molt proper, en David. En David, s’autodefineix com un fracassat a la vida, i el lema del que fa bandera, amb recança, és que tot el que toca ho enfonsa.

En David es dedica a fer els decorats de les obres de teatre, concerts, etc. i treballa justament amb en Markus. Aquest dirigeix i en David posa l’escenari. La Marianne sempre ha vist en David com un germà. I l’Isabelle, com un segon pare a qui li pot explicar, al contrari del que és comú, els comptes que ella mateixa s’inventa.

Tal com diu, crec, en Bergmann (Josephson): l’inici, el començament de la infidelitat és imprevisible i inexplicable. Això és el que li passa a la Marianne. Una força estranya l’empeny cap a en David. A partir d’aquest moment tot es complica i assistim a un festival d’emocions intenses, on no és estrany que a un li suin les mans en algun passatge de la pel·lícula. Emocions de tots colors, si bé predominen les de caire negatiu: dolor, ràbia, gelos -inclús retrospectius- venjança, humiliació, pena, compassió, desolació, tristesa, descontrol, i un grapat més.

Recomanat a...
A qui no els importin o faci res aquelles pel·lícules que remouen sentiments. Qui tingui interès per ampliar la visió d’un matrimoni, incloent el fenomen de la infidelitat.

Notes sobre la casa...
En un punt de la pel·lícula no he pogut evitar pensar en l’estil de mobles de la casa on es narra la història. L’habitació, i la casa en general, està folrada de fusta. Hi ha una llibreria pels discos, a sota una estanteria on reposa el tocadiscos, i al costat una altra llibreria/prestatgeria pels CDs. Al costat d’això hi ha una espècie de banc, davant d’una gran finestra amb un vidre quadriculat. Aquest banc invita a asseure’s-hi, recostant l’esquena a la paret, de fusta és clar, i deixar la mirada perduda al mar que s’hi veu, acompanyat pels arbres esculpits pel vent (com diu la Marianne). M’ha encantat aquesta casa i la decoració. La trobo acollidora. Potser no té res a veure amb Ikea, però tenint un estil elegant i tenint la peli un accent suec no he pogut evitar la relació d’idees.

“El millor dels mons”, Quim Monzó

2007-08-22T13:42:00.000-07:00

Quan vaig obtenir el llibre pensava que seria una novel·la. En tenia ganes, perquè tot el que havia llegit d’en Quim Monzó eren articles de crítica, i tenia curiositat per veure com escrivia en versió novel·la.

La sorpresa me la vaig emportar al veure que el llibre és en el fons un recull de comptes; això sí, amb un de central, Davant del Rei de Suècia, que com diuen, per si sol podria ser una novel·la (té aproximadament 100 pàgines).

El llibre en general és insòlit i trobo que molt original. Lluny dels escenaris i històries en les que estem acostumats llegir les novel·les, les històries que en el llibre es narren tenen un punt se surrealisme. No obstant un cop llegit el compte m’ha vingut al cap que potser, o millor segur, que algun cas al planeta s’ha donat com el narrat al llibre.

Els contes són diversos; predominen els de caire pessimista, si bé n’hi ha algun més positiu/optimista (p.e. ram de flors).

Paraules que em venen a la ment sobre alguns contes:

Amargós: és el nom del protagonista de la història “Davant del Rei de Suècia”. Com el seu nom suggereix, veu la vida a través d’un prisma d’amargor. Curiós endinsar-s’hi.

Falca: objecte molt necessari a l’estiu per evitar que les portes de l’apartament petin estridentment. La seva necessitat baixa en picat passat l’estiu. El compte m’ha transportat a aquella sensació que he experimentat algun cop, que has de comprar alguna cosa sens falta, com si fos de vida o mort, i passat uns temps, quan finalment no ho vas comprar, ni tant sols te’n recordes.

Bossa del Corte Inglés: utensili mèdic que serveix per transportar apropiadament, segons els metges del conte, un fetus mort a l’hospital d’autòpsies.

Puro, cardú i bombons: recompensa per un treballador d’una agència de viatges que comunica al director que per motiu de cansament plegarà abans de l’hora.

Encendre una cigarreta, fer-li una calada i deixar-la consumir al cendrer és el que més li molesta a la protagonista del conte del seu marit. Provar una mostra insignificant d’un plat i deixar-lo pràcticament intacte és el que li molesta a ell d’ella. Una estranya força d’enuig, narra el conte, els uneix.

Passa’t a fer un cafè: l’acció rutinària de rentar plats a la pica de la cuina, esbandir-los i col·locar-los ritualment al seu lloc pot semblar desalentador. La visita d’un hoste inesperat, que s’invita sota el lema “si no molesto...” fa apreciar al matrimoni protagonista d’aquesta història la joia de rentar plats.

“Por quién doblan las campanas”, Ernest Hemingway

2007-08-08T10:15:00.000-07:00

(Títol original: For whom the bell tols, publicada el 1940)

Novel·la que es desenvolupa al voltant d’un personatge, Robert Gordon, estadounidenc, que es trasllada a Espanya amb la missió de fer volar un pont aprop de Navacerrada.

La història s’ambienta en la guerra civil espanyola, i a través de’n Jordan, el lector pot viure el dia a dia d’un guerriller que treballa per l’ideal de la república, i en concret lluita contra el règim feixista.

En Jordan arriba on viuen els guerrillers, refugiats i amagats, en punts estratègics de la muntanya i comença a preparar el pla per fer volar el pont. Però les coses no li resultaran tant fàcils en un grup amb personatges d’un caràcter tant fort i especial com el cas de’n Pablo, cap de la guerrilla, i la seva dona, la Pilar.

A través de les vivències de’n Jordan, i de les que narren els personatges amb els que treballa, m’he fet una idea del món de les guerrilles.

Al llibre hi ha algun passatge on es narren les barbaritats que es van cometre durant el combat/guerra per ambdós bàndols. Un relat, el de la matança de les persones del règim franquista quan els republicans van prendre un poble (no recordo el nom) costa i tot de llegir. No he vist la pel·lícula que s’ha fet del llibre, però suposo que aquesta narració en versió pel·lícula serien imatges difícils de veure.

Recomanat a:
A aquelles persones que tinguin un interès en la guerra civil espanyola, i en especial, el món de les guerrilles. En aquest sentit, el llibre es pot considerar una joia històrica.

Punts fluixos:
L’estil literari. Sí bé la valoració global del llibre és positiva, he trobat alguns passatges del llibre una mica avorrits, tant per l’extensió com per l’estil. Si bé considero que el llibre està ben escrit, no m’ha captivat l’estil d’escriure, en contrast a l’estil que sí em captiva de Francisco Umbral.

Curiositat sobre l’autor
Pels que no hagueu sentit a parlar d’Ernest Hemingway, potser us sonarà perquè va contribuir molt en donar a conèixer a nivell mundial els San Fermines.

“No digas que fue un sueño”, Terenci Moix

2007-03-18T20:14:00.000-07:00

(Premi planeta 1986)
Argument
El llibre es desenvolupa al voltant d’una història d’amor entre Cleopatra i Marco Antonio al segle I a.d. C.
D’entrada Cleaopatra es abandonada per part de Marco Antonio, qui deixa Alexandria per tornar a Roma i casar-se amb Octavia, la germana d’Augusto Octavio. A partir d’aquest punt es van desencademant una sèrie de fets novèl·lics i, a la vegada històrics, que serveixen de fil conductor per la trama d’amor entre Coleopatra i M. Antonio. A destacar els projectes de Cleopatra per construir el gran imperi d’Egipte amb l’ajuda de M. Antonio, i l’esperança de culminar l’imperi amb la coronació de Cesarión, fill d’ambós, com a faró i cèsar. Però aquests plans no trobaran un camí planer, ja que Octavio té uns plans homòlegs per l’imperi totpoderós de Roma. Fets com batalles de guerra, conflictes d’amor no correspost entre escenàris de festes esperpèntiques i representacions teatrals és el que van entramant la història.

Recomanat a...
A totes aquelles persones que vulguin enriquir amb fets històrics i conèixer la interrelació dels tant anomenats personatges com Cleopatra, Marco Antonio, Julio Cesar i Octavio. En el transcurs de la novela la descripció d’escenaris de l’epoca, costums, etc. és inevitable, i en aquest sentit és un llibre molt enriquidor.

Opino que...
Com a història (em refereixo al “story”, no al “history) l’he trobat interessant, però he de dir que no m’he vist atrapat en la teranyina de la trama com sí recordo haver-ho estat en el llibre “La sombra del viento”.
L’estil en què està escrit el llibre el trobo elegant però a la vegada trobo el vocabulari i algunes expressions una mica arcaiques. Suposo que en Terenci ho va fer per ambientar-ho a l’estil del parlar de l’epoca. Com a exemple, dir que no són estranys els “sintióse embargado por...”.

Algunes frases...
Pg. 156:
- No pienso en él, pero le recuerdo.
Y al decirlo conoció un instante de poesía. Pues dicen los líricos alejandrinos que el recuerdo es como un ladrón que, agazapado entre los matorrales, espera el paso del caminante indefenso para sorprenderle

Pg. 201: [parla Cleopatra] No tan curioso. Octavia es, sin duda, una gran mujer. Lástima que sea necesario sacrificarla... pero a fin de cuentas esto es el poder. Sacrifios que pasan por bondades en nombre del bien común. Sea, pues. !Y a por Octavio !

“Mortal y Rosa”, Francisco Umbral, 1975

2006-10-08T12:30:00.000-07:00

Llibre genial de Paco Umbral. Molt introspectiu i íntim. Vas llegint capítols i et vas preguntant quanta raó no té en el que diu; un llibre no recomanat per idealistes ni hipersensibles a les injustícies del món.
El llibre té passatges molt bons, conduïts a través de metàfores precioses i que caldria més de mil imatges per arribar al mateix punt que arribes amb una sola frase. Metàfores magistrals. Com a mostra (un botón) he escollit la següent, que la dedico al meu nebot Arnau:

El niño y la risa. La risa del niño. Su risa triunfa de la muerte. Cuando el niño ríe, el mundo se espuma, la vida se aligera y el sol se enciende. Pasa su risa como un agua ligera por encima de las cosas, riza la luz, alegra el día y establece una continuidad sencilla entre los seres que no puede ser destruida por nada. La risa siempre es comunicativa, funde a los seres unos con otros, los enjabona de contigüidad, pero con los adultos hay otros lenguajes. El máximo lenguaje, para con el niño, es la risa.
Llegar a su risa, conectar con su risa, provocarla o compartirla, es haber entrado en lo más infante del niño, en lo más niño de la infancia. La risa es su gran lenguaje, el primero y el más profundo, y sólo aspiro ya a encontrar la risa de mi hijo, a hacerla correr, a escucharla de lejos y de cerca. En la cripta que es un niño sólo se entra por la celosía de su risa.

(pg. 170-171, edición de Miguel García-Posada, Ediciones Cátedra, 2001)

Dg. 08/10/2006

“Manderlay”, Lars von Trier

2006-05-06T21:40:00.000-07:00

Com ja em temia, Manderlay no és una pel·lícula fàcil, i no vaig sortir del cine indiferent. De la mà del mestre Lars von Trier la peli et submergeix en tota la problemàtica de l’esclavitud, en concret, dels negres d’Amèrica.

L’argument es pot resumir, de manera molt simplificada i simple, en una noia, la Grace, filla d’un gàngster poderós i ric que decideix quedar-se en un poble, Manderlay, dominat encara per l’esclavitud. Per mitjà dels guardaespatlles i un advocat del seu pare la Grace instaura unes noves regles en la població. Mica en mica se’n va adonant que fer de governadora no és gens fàcil, tot i que tingui bones intencions per abolir l’esclavitud. La gràcia de la pel·lícula és que et transporta d’una manera bastant natural en una gran varietat de problemes resultat de l’opressió a la que han estat sotmesos els esclaus.

M’ha agradat la idea que en societats que han perdurat durant anys hi ha un cert equilibri establert. Quan es realitza algun canvi en aquest ecosistema les conseqüències poden ser desastroses. En la pel·lícula els habitants decideixen talar arbres d’un bosc proper, conegut com el jardí de la Mum per tal de restaurar les cases. Si bé a priori semblava una bona acció es torna en contra a l’arribar l’anual tempesta de pols, que no pot ser deturada pel bosc i arrasa la plantació de cotó.

Interessant també la idea de tipificar el caràcter de les persones en 7 categories (hi ha algun llibre que en parla).

En un cert punt de la peli m’ha vingut a la ment un símil: la invasió a Iraq per part dels EEUU. Els fets són els mateixos: entrar en un poblat i instaurar un ordre a la força (suposadament millor per l’invasor). La pregunta de si la fi justifica els mitjans té tot el sentit. A Manderlay la Grace vol instaurar el concepte de la democràcia i la llibertat, respaldada per les metralletes dels seus gàngsters.

Quan a l’escenari dir que és molt semblant al de Dogville. Tot i haver un escàs decorat basat en línies en blanc al terra que delimiten el poble vaig quedar sorprès a l’acabar la peli de la llista infinita de gent que havia intervingut.

Per mi un peli fantàstica que et fa empassar la “osadia”, que molts hem tingut algun cop, de voler arreglar els problemes del món amb quatre simples consells de cafè de diumenge tarda.

02/03/2006

“Munich”, Steven Spielberg

2006-02-07T19:15:00.000-08:00

(Atenció conté spoilers)

Gran pel·lícula. Potser és perquè a les conclusions que arriba, o creus que arriba, les comparteixo.

L’escena té el centre a Munich, a les Olimpíades del 1972, on segresten i posteriorment maten a varis atletes israelians. La pel·lícula se centra en les conseqüències d’aquest atemptat. La ministra d’Israel organitza una missió, encapçalada per en Eric Bana (Avner) per tal de matar els 9 “peixos gordos” dels palestins. Un argument ben simple així d’entrada, però una interpretació fantàstica dels actors, que ens mostren la progressiva evolució de la seva visió en vers del conflicte.

M’ha fet pensar força en el conflicte, més vigent que mai, entre israelians i palestins, i en general entre, dit burdament, “moros i cristians”. Amb fets com els dels darrers dies (caricatures de Mahoma i allaus d’atemptats) se’t posen els pels de punta i tens dubtes de si realment algun dia aconseguirem viure en pau.

Pensava que reconeixeria algun passatge de Munich, però realment hi ha poques escenes a Munich ja que els assassins (o soldats de guerra, que sona millor) es desplacen a Londres, Líbia, Paris, etc. per dur a terme el pla.

Quan van encendre els llums el públic estava en general bastant cumpungit i fet caldo.

Em va agradar l’escena final: un cop en Avner (protagonista) acaba la missió decideix allunyar-se d’aquest món de violència i neguit i es reuneix a Nova York amb la seva dona i filla (nascuda recentment). Té un cita amb el seu ex-jefe. Aquest el vol convèncer de que torni, dient-li que ha fet un bé pel país. En Avner li diu que res del que ha fet té sentit, i que només desencadenarà una altra espiral d’assassinats. Abans de que el ex-jefe se’n torni a Israel en Avner el vol convidar a dinar seguint les costums israelites, però ell no accepta. Ja no és dels seus.

05/02/2006

“La apoteosis necia”, El Cansancio

2006-02-07T19:02:00.000-08:00

“La apoteosis necia” és el títol del monòleg del simpàtic i graciós “El Cansancio”, un monologuista d’uns trenta anys, d’ulleres de pasta sense vidres que va fer riure al públic del Teatreneu fins a la sacietat, fins al punt de tenir els músculs de la cara cansats de tant riure.

El monòleg va d’un recorregut per la seva vida (tot i que ell ho digués mai saps si el que diuen és seu o s’ho inventen). Comença explicant que a casa seva no es parlava: ni els problemes ni les inquietuds es parlaven, res. Tant la seva mare com el seu pare estaven “desquiciados” un de l’altre. En aquest context ell es comença a educar amb la tele. Amb un humor intel•ligent (i fins un punt, amb una visió una mica desconfiada i atrevida de tot) acaba fent un repàs de tota la perversió i desequilibris amagats darrera dels personatges més enigmàtics de la infància dels que ara són “trentanyers”. Seria absurd intentar reproduir les gràcies que va dir, perquè no ho aconseguiria. És per veure-ho de la mà del mestre. Només per fer boca, repassa al mític i pervertit Don Pin Pon, al gegantí i nuu Espinete (que només es posa el xandall per anar a córrer), al desequilibrat i bulimià “Monstruo Comegalletas”, i a la parelleta “Epi i Blas”, de dubtosa virilitat.

El monòleg continua fent destornillar de riure amb les seves primeres experiències amoroses/sexuals a l’adolescència, les seves primeres feines de treball i les majaderies de la seva iaia i gent de la tercera edat, pels quals els falten tapers i bosses als menús self service de les excursions on van.

Entre descàrrega i descàrrega de discurs destornillant s’hi intercalen cançons cantades pel propi monologuista i acompanyat pel seu fidel guitarrista, el “Lagarto”. Les lletres es mouen entre domèstiques i una profunditat considerable. La veu, que em va recordar a la de Miquel Erentxu, i la gràcia amb la que canta són a tenir en compte. S’hi podria guanyar la vida també.

En fi, una peça distreta i divertida, que provoca un riure incontrolat i que posa en evidència i sobre la taula molts problemes domèstics i preocupants en els que es veu sotmesa la nostra societat.

04/02/2006

La señora del General, Teatre Cincomonos

2006-01-29T18:15:00.000-08:00

Una obra interessant, tot i que la història que explica tinc la sensació que ha estat bastant concorreguda darrerament. Tracta d’una dona que degut a circumstàncies de la vida es veu abocada a portar una vida més dedicada a les aparences que al que realment li agradaria fer. Concretament, aconsegueix “engatuçar” a un coronel, a qui poc després del casament l’ascendeixen a general. Tant ell com ella en surten aparentment beneficiats d’ajuntar-se. A ell l’acusaven de ser homosexual i amb el casament dissipa els rumors socials. A ella sempre li havien inculcat els pares que havia d’aconseguir alguna cosa “gran” i això la fa sentir que ha complert amb els pares.

En les reflexions que fa la dona ja sent gran (multiplicada per tres ja que hi ha tres actrius que van interpretant la dona i altres papers indistintament, difícil a vegades de seguir) s’adona que no ha estat feliç i que tota la vida s’ha dedicat a amagar els seus sentiments i donar “canxa” a les seves ànsies de poder i ambició. Em va agradar una frase que van dir del poder: que és una autopista molt ampla, amb un peatge difícil de pagar i una tempesta apunt d’esclatar.

Dic que la història ja està una mica esgotada perquè per exemple, a la recent estrenada Match Point, també es tracta de la felicitat suposada de les famílies riques i benestants. Potser donada la classe emergent de nous rics es fa més necessari abordar aquest tema. O potser les classes no tant benestants els tranquil·litza saber que “los ricos también lloran”.

Com a concessions que fa l’obra esmentar que la pluma amb la que suposadament la dona escrivia una carta no tenia tinta (estava a primera fila), i que les suposades fotografies de la família de la dona no eren altra cosa que retalls de revistes i alguna altra postal d’algun treballador del teatre. En algun punt de l’obra se’m va fer difícil creurem el dramatisme veient com l’actriu parlava de la família tenint a les mans una postal del “Tower Bridge” de Londres.

Bartleby, Ever Blanchet

2006-01-03T08:17:00.000-08:00

Una obra muy interesante, especialmente en estos tiempos en que la inercia de la sociedad, del mundo laboral parece que nos arrastra a todos hacia el mismo camino. Bartleby, con su frase peculiar "preferiria no fer-ho" viene a expresar que no está de acuerdo con muchos modelos y patrones de la vida moderna y su rechazo lo manifiesta de manera pasiva, al estilo Gandhi, lo cual provoca ira y rabia entre los colegas de su trabajo. Los actores y músico (hay un pianista) geniales; me ha gustado en especial el que hace de "Turkei", creo que se llama David Verdaguer, que demostró poseer un amplio registro de papeles. Bravo a todos.

El teatro Versus también puso su granito de arena: hay gradas a banda y banda del escenario, con lo que aparte de ver a los actores también se pueden ver las caras que vamos poniendo el público.

El manantial de la doncella, Ingmar Bergman

2005-12-13T10:30:00.000-08:00

(Atenció: article amb molts spoliers !)

La pel·lícula és, com dir-ho, acceptable, si bé havent vist fa poc Fresas Salvajes no m’ha quedat el mateix bon gust de boca. L’argument utilitzat està més explotat potser que el de Fresas (almenys ara, potser no en aquella època): si em permeteu fer una caricatura del film, ve a ser una mica com el compte de la caparutxeta vermella versionat en pel·lícula i canviant el llop per una colla de furtius del bosc i la cistella de fruits per unes espelmes per l’església. El final de la caparutxeta el sabem tots, i aquí no podia ser menys si bé abans la noia es violada. De la mateixa manera que el llop no se’n surt de menjar-se a l’àvia, en el film tampoc se’n surt amb els pares de la noia, els quals no dubten en venjar la mort de la seva única i estimada filla i maten als assassins.

No li falta a la història un embolcall de religiositat, que culmina quan el pare, després de cometre els assassinats demana perdó a Déu i jura construir un església de pedra (totes les del poble eren de fusta) en el lloc on van violar i assassinar la seva filla. Tot això després que es produeixi el miracle, que no desvelaré aquí, però suposo que ja us ho imagineu tenint en compte el títol de la pel·lícula.

12/12/2005

Fresas Salvajes, Ingmar Bergman

2005-12-13T10:15:00.000-08:00

Gran pel·lícula. Me la va recomanar una cinèfila de Madrid, i li agraeixo, gràcies Ana. Tenia pensat veure-la en DVD, però l’oferta d’aquest tipus de pel·lícules a les videoteques no és per tirar coets i els dies anaven passant. La casualitat va voler que m’enterés que feien un cicle de pelis de’n Bergman al Méliès de Barcelona.

D’entrada el que recordo més és el clima de relaxament i “assossego” que inspira la pel·lícula: la cadència de les escenes, la veu del protagonista, el joc de contrastos de llum, etc. Agraeixo aquesta pel·lícula per treure’m l’espina molt personal que tenia; havia arribat a pensar que cap pel·lícula en blanc i negre del anys 50-60 no m’arribaria a agradar mai tant com algunes que he vist en color i més modernes/contemporànies.

Quan a l’argument, tracta d’un home al voltant dels vuitanta anys que li atorguen un premi per la seva carrera professional com a doctor. La història es desenvolupa en el període comprés entre el dia de la celebració i uns dies abans de recollir el premi, si bé entremig s’hi intercalen escenes dels records que li venen a la memòria de l’ancià de la seva infantesa i joventut.

Com a temes de fons i de caire transcendental trobem el tema de la por a la mort i la gènesis de l’evolució del caràcter d’una persona. Quan a la mort, l’ancià té malsons on es somia a sí mateix veient com estant viu es veu dintre d’un ataút. Pels qui els agradi anar més enllà de les imatges es podria pensar que és una metàfora de la sensació, que algú haurà experimentat en algun moment de la seva vida, que tot i estar viu és com si a la seva vida li faltés vida.

Quan a la gestació del caràcter a través de les escenes de la joventut i infantesa es veu com l’ancià era una persona amable, atenta, dòcil, comprensiva, generosa, etc. A mesura dels desenganys que té a la vida (per exemple, la noia de la que estava enamorat es casa amb el seu germà) decideix tancar-se en sí mateix i es converteix mica en mica en una persona aparentment egoista, brusca, malhumorada, meticulosa, estricta, etc.

Les dues idees, la mort i el gestació del seu caràcter/comportament convergeixen quan l’ancià fa balanç de la seva vida i s’adona de tot el que ha anat negant en el seu camí cap a la mort.

Una noieta jove li diu a l’ancià que ell ho deu saber tot de la vida, perquè és un savi i doctor, però l’ancià sap que realment no sap gran cosa de la vida. En els seus últims dies es veu una voluntat de tornar a ser el que va ser d’infant.

Xapó. Una peli de les que deixa empremta en el cor.

12/12/2005

El SABOR de la SANDÍA, Tsai Ming-liang

2005-12-13T10:08:00.000-08:00

(Atenció: conté algun spolier)

Certament, no una de les pelis més rares que he vist però sí, a priori, més incoherents. Vull dir, amb una sèrie de fets, escenes, trama que aparentment són bastant incoherents, però suposo que el director hi deu veure algun punt en comú. La història és de per sí lenta, com ho sol ser el cinema oriental. En tota la peli potser diuen 30 frases. Descriure de què va la pel·lícula és fa per aquest motiu un pel complicat. A grans trets podríem dir que va d’una història d’amor entre un noi, actor de pelis porno, i una noi, en mig d’una ciutat assetjada per la sequia. El fil conductor de la història és l’aigua, l’impuls per saciar la set, la síndria, símbol de frescor, aigua i sexe.

Sense pudor ni vergonyes, només començar surt una escena d’una noia al llit amb una síndria gegant entre les cames i el protagonista, Lee Kang-Sheng, amb una gana i set tremenda de síndria es disposa a menjar-la sense concessions.

He trobat interessants algunes escenes del "dia a dia" que el director no es talla gens en mostrar per pantalla. També mostra la part més còmica o “que no s’explica” d’algunes situacions, com per exemple, l’escena on es filma una peli eròtica i l’actriu de tant fer servir una ampolla de plàstic li queda el tap a dintre.

També té tocs de gran duresa i crítica, sense embuts. La més destacada és la peripècia d’uns “arreplegats” que fan pelis porno/eròtiques domèstiques. L’actriu està completament inconscient, inclús podria estar morta (de fet no queda clar al film) i tot i així la utilitzen cruelment per rodar la pel·lícula. Suposo que quan ha passat a l’escena no serà perquè el director té molta imaginació, i intueixo que també ha passat en la pel·lícula de la vida.

Aquesta escena culmina amb una imatge que haurà quedat gravada a la ment de molts espectadors, i enllaça amb la història d’amor “complicada”. Si l’inici de la peli és apoteòsic amb la menjada de síndria no us podeu perdre el final.

12/12/2005